Ignorar el mal no el fa desaparèixer

Durant milers d’anys, la mort, la malaltia, la pobresa i el sofriment han format part de la vida quotidiana. No eren experiències agradables, però eren visibles. Els infants creixien sabent que les persones envellien, emmalaltien i morien. Veien les dificultats dels seus pares, la duresa del treball i les injustícies del món. No perquè algú els volgués traumatitzar, sinó perquè aquella era la realitat.

Amb el temps, especialment a les societats occidentals, hem anat construint una mena de bombolla protectora al voltant de la infància. Hem decidit que hi ha determinades coses que són massa terribles perquè els infants les coneguin. Els protegim de les males notícies, de les imatges dures, de les converses incòmodes i, fins i tot, de la mort mateixa. Però la pregunta «estem protegint-los o els estem preparant malament per al món real?»

Aquestes accions contrasten amb la manera com moltes generacions anteriors entenien l’educació. N’és un bon exemple la literatura infantil tradicional. Avui tendim a imaginar els contes com històries suaus i reconfortants, però molts dels relats que tant admirem no eren pas així. Els contes recopilats pels germans Grimm, per exemple, estan plens d’abandonaments, assassinats, venjances, enganys i morts. Personatges que pateixen, que prenen males decisions o que en paguen les conseqüències. Aquells contes no pretenien amagar les ombres del món, sinó mostrar-les a través de metàfores i relats fàcils de recordar. Potser entenien que preparar un infant per a la vida no consistia a ocultar-li l’existència del mal, sinó a ensenyar-li que existeix i que cal aprendre a reconèixer-lo.

La tendència no es limita a l’educació. També la trobem a internet, a les xarxes socials i, fins i tot, als sistemes d’intel·ligència artificial. De vegades, demanar una il·lustració històrica sobre l’esclavitud, una guerra o qualsevol altre episodi tràgic es converteix en una cursa d’obstacles. Evidentment, cal protegir la privacitat de les persones i evitar abusos, però quan qualsevol representació del sofriment o de la violència és tractada gairebé com si fos tabú, correm el risc de confondre la realitat amb la seva negació.

El mal existeix. La injustícia existeix. La pobresa existeix. La violència existeix. I amagar-les no les elimina.

De fet, una de les conseqüències més preocupants és la pèrdua de consciència sobre el patiment aliè. Molts joves, i no tan joves, creixen sense arribar a comprendre les condicions de vida de milions de persones arreu del món. No saben què significa caminar quilòmetres cada dia per anar a buscar aigua. No imaginen què representa abandonar casa teva per fugir d’una guerra o de la fam. No són conscients que encara avui moltes nenes viuen sotmeses a matrimonis forçats, discriminació o explotació.

La qüestió és que l’empatia necessita contacte amb la realitat. És difícil valorar els privilegis d’un mateix quan mai no s’ha mirat més enllà de la pròpia comoditat. És difícil desenvolupar compassió quan les dificultats dels altres només apareixen de forma anecdòtica o filtrada.

La història ofereix un exemple ben conegut. Segons la tradició, Siddhartha Gautama, el futur Buda, va créixer envoltat de luxe i protegit de qualsevol manifestació de sofriment. La seva família intentava impedir que veiés la vellesa, la malaltia i la mort. Però quan finalment es va trobar amb aquestes realitats, va comprendre que havia viscut dins una il·lusió. Aquella descoberta va transformar la seva vida i el va impulsar a buscar respostes. Naturalment, no tots reaccionem com Buda. La majoria simplement ens trobem amb una realitat que ningú no ens havia explicat prou bé.

Aquesta desconnexió de les necessitats essencials també explica alguns dels negocis que proliferen avui dia. Quan una societat gaudeix d’un nivell de benestar elevat, és natural que apareguin serveis destinats al confort, a la imatge o a l’entreteniment. El problema sorgeix quan aquestes activitats semblen ocupar cada vegada més espai mentre altres àmbits vinculats al coneixement, la cultura o la vida comunitària retrocedeixen. En molts barris resulta més fàcil trobar una nova botiga d’estètica, un establiment de moda efímera o un negoci dedicat al consum ràpid que no pas una llibreria, una acadèmia, un ateneu o un espai de trobada social. Potser no és una qüestió de necessitat, sinó de prioritats. I les prioritats d’una societat acostumen a revelar amb força precisió allò que valora.

Potser per això cada vegada hi ha més persones que es mostren incapaces de gestionar la frustració, el fracàs o l’adversitat. La vida no és un conte dissenyat perquè tot surti bé. És una experiència complexa, imprevisible i sovint dolorosa. Quan eduquem algú fent-li creure, explícitament o implícitament, que el dolor és una anomalia que s’hauria d’evitar sempre, el deixem indefens quan aquest dolor arriba. I arriba. Sempre arriba.

Això no significa que hàgim d’exposar els infants a qualsevol horror ni convertir el sofriment en un espectacle. Significa una cosa molt diferent: ensenyar-los la realitat de manera adequada. Explicar-los que existeixen la injustícia, la malaltia, la pobresa i la mort. Ajudar-los a entendre-les. Donar-los eines per afrontar-les.

Perquè l’objectiu de l’educació no hauria de ser construir una gàbia daurada. Hauria de ser formar persones capaces de viure en el món tal com és. Un món on existeixen la bondat, la bellesa i la solidaritat, però també el dolor, la crueltat i la pèrdua.

Ignorar el mal no el fa desaparèixer. Només ens fa menys capaços de reconèixer-lo quan el tenim davant. I llavors, pot ser massa tard!