Si una societat contribueix a crear les condicions perquè determinades persones puguin generar fortunes extraordinàries, no té també dret a participar dels beneficis que aquella activitat produeix?
Per exemple, en el món de l’esport professional. L’èxit d’un jugador pot convertir-lo en milionari, però difícilment ho aconseguiria tot sol. Darrere seu hi ha entrenadors, preparadors, clubs, treballadors, patrocinadors, televisions i, sobretot, milions d’espectadors que compren entrades, consumeixen productes i sostenen econòmicament tot l’espectacle.
Però la contribució va més enllà. Aquell jugador s’ha format en una societat que li ha proporcionat educació, sanitat, infraestructures, seguretat i oportunitats. És a dir, el seu talent és individual, però les condicions que li han permès convertir-lo en una fortuna són, en bona part, col·lectives.
El mateix passa amb els cantants, els actors o altres figures de l’entreteniment. Una estrella mundial pot acumular una fortuna gràcies a la seva veu, el seu talent o la seva interpretació, però el seu èxit depèn també de compositors, músics, guionistes, tècnics, productors, distribuïdors, empreses de promoció i plataformes de difusió. I, evidentment, d’un públic que compra discos, paga subscripcions, assisteix a concerts i omple les sales de cinema. Sense aquesta estructura professional i social, difícilment assolirien la mateixa dimensió econòmica.
També podem aplicar aquesta reflexió als grans empresaris, directius i creadors de tecnologia i, per què no, als polítics que gaudeixen de jubilacions exageradament generoses i pluriocupació amb portes giratòries. Les seves fortunes no sorgeixen únicament de la seva capacitat o iniciativa. Depenen de treballadors, clients, proveïdors, coneixement acumulat durant generacions, investigació finançada públicament i infraestructures que la societat posa al seu abast.
Aleshores, per què considerem legítim que els beneficis extraordinaris siguin exclusivament privats, mentre que una part important de les condicions que els fan possibles són fruit de l’esforç de tots?
No pretenc negar el mèrit, el talent o la iniciativa individual, ni d’impedir que algú obtingui una recompensa proporcional al seu esforç. Però remarco la paraula proporcional. No ha de ser estratosfèrica, però sí equilibrada. Es tracta de reconèixer que la riquesa rarament es genera de manera aïllada i cal repartir-la una mica més.
Una societat que participa en la creació d’una gran fortuna, seria just que també és pogués recuperar una part del valor que ha contribuït a generar. Una fiscalitat adequada i la inversió en serveis públics podrien fer-ho possible.
Potser hauríem de deixar de justificar quant mereix guanyar una persona i començar a qüestionar-nos també quant valor ha generat la societat, perquè aquella persona pugui guanyar tant.
Hi ha un argument que sovint s’utilitza per justificar aquestes remuneracions: «Si no guanyessin tants diners, ningú no voldria dedicar-s’hi». De debò? Hem de creure que ningú cantaria, faria cinema, practicaria esport, investigaria o es dedicaria a la política si no pogués acumular una fortuna?
Hi ha milers de persones que exerceixen aquestes professions per vocació, compromís, creativitat o voluntat de servei. Naturalment, tothom té dret a una remuneració digna, però entre cobrar justament per la feina feta i acumular en pocs anys una riquesa equivalent a la que necessitarien milers de famílies per viure tota una vida hi ha una diferència considerable.
Reitero: Quan una activitat genera grans beneficis gràcies a una comunitat, una part d’aquests beneficis hauria de retornar a aquesta comunitat.