Sí, els catalans sempre estem oberts al diàleg i a la negociació.

Però de moment el més seductor que ens arriba d’Espanya és el garrot i l’amenaça. I si ara volguessin dialogar, arraconats com estan, podem creure en allò que estan disposats a prometre per tornar a escanyar-nos tan bon punt haguem caigut al seu parany?

Avui s’han manifestat els anomenats “majoria silenciosa”. Crec que silenciosa era un qualificatiu afectuós per no dir “passota”. Perquè pel que s’ha vist, han continuat passant. Tirant moooolt llarg, hi ha hagut unes 900.000 persones. I haurem de treure’n totes aquelles que no viuen a Catalunya i que han vingut per fer més soroll.

Ens trobem també amb la diferència d’estils dels manifestants. Si això volia ser una crida al diàleg, han escollit molt malament les frases. Si volia ser una crida a la democràcia, amb salutacions feixistes, no van bé. Em fan arribar a la conclusió de què la majoria silenciosa, és tracta en realitat dels darrers reductes del franquisme.

Així doncs, el que volem a Catalunya després de patir la repressió, la tancada d’empreses, les amenaces militars, els robatoris d’impostos, les mentides i el menyspreu de la resta de la població és un DUIàleg.

Claríssimament el que hem de parlar és com volem quedar després de la independència.

Perquè per molt que s’asseguin a parlar, les nostres condicions passen, entre altres coses, per una República, i Espanya no està preparada encara per païr aquest concepte amb les ments medievals que la dominen. Els que ho entenen són minoria i nosaltres no volem esperar més.

Però torno a tranquil·litzar a qui no és del parer de la independència. Només canviarà, que el 100% dels impostos retornaran a la societat catalana. Perquè hem expressat el que sentíem, ens hem adonat que pensàvem diferent, s’ha fet una votació després de 17 intents de parlar amb el govern central i és el que hi ha. No hem arribat fins aquí per tornar-nos enrere.

Ningú farà fora ningú. I els que se sentin només espanyols, seguiran sentint-se només espanyols. Es podran considerar espanyols residents a Catalunya si volen. Els que se senten de les dues cases, igual i els que només ens sentim catalans, seguirem sentint-nos només catalans. Però això no ha d’afectar la convivència. Al menys per part nostra.

Si accepten la nacionalitat catalana en pau, nosaltres seguirem sent bons veïns i col·laborarem amb tot allò en què puguem ser d’ajuda, com sempre hem fet. És l’única cosa a tractar. Si no ens accepten i ens posen encara més pals a les rodes, quan ho aconseguim, els direm “bon vent”, “adéu siau i fins mai més”.