La conversa reina d’aquests dies. Puigdemont serà president?
I jo contesto NO. Ja ho és! El vam escollir en majoria i tota aquesta parafernàlia que ens veiem obligats a muntar no té raó de ser al país del sentit comú.
Tenim un bagatge històric, una llengua pròpia, patim atacs dictatorials, intents de colonització, control mediàtic, tenim costums i forma de ser característicament allunyades de la marca hispànica. Però hem de tornar a demostrar un cop i un altre, que ens mereixem la independència. Per què?
Europa és covarda. I està corrupta. Aquest ha estat el nostre problema. Molta xerrameca, però els va bé tenir el “Marioneta” Rajoy a un país que per a ells no és important en si mateix. Només els suposa el seu refugi d’estiueig, però no compten amb nosaltres (i ara incloc Espanya), com a possibles iguals. Espanya no deixa de ser aquell racó del sud que han de tenir controlat i al seu servei. Espanya no opina.
Per a molta gent, que malauradament no tenen pes polític, Catalunya independent sí que té opinió. Saben distingir el progrés, la mentalitat oberta, la solidaritat i el pacifisme. I cada cop en són més, gràcies a l’acció del govern en exili i a la mobilització ciutadana.
I fora d’Europa? Jo crec que Israel és prou poderós per prendre una decisió en solitari. I aquesta decisió de suport i reconeixement de la nostra república, seria el primer pas perquè altres països europeus, ara coaccionats, prenguessin també la iniciativa de fer el que toca. Perquè ho dic convençuda: hi ha molta gent a favor nostre.
I què passarà amb EspaÑa? El que ells decideixin. Nosaltres tenim la mà estesa. Ells no fan més que escopir. Quan la mà es tanqui serà un puny. I no un puny per estomacar. Un puny per no deixar sortir res, per mantenir tota la nostra riquesa a casa.
Ahir em van preguntar si creia que Puigdemont tornaria. No ho sé. El que si sé, és que tornarem a admirar-lo per la propera jugada o acció que prengui.
Puigdemont ja és el nostre president. Tot aquest joc és perquè sigui reconegut fora de Catalunya. És un teatre polític ranci i feixuc, que toca jugar. Però sé que vencerem.