In memoriam. Grans persones, persones grans

Fa uns dies que va marxar la mare, conquerida pel virus que ens ha fet agenollar a tots. En les circumstàncies actuals del COVID19, és un doble dolor que hem d’assumir totes aquelles persones que perdem algú proper, algú estimat.

Una companya de feina em va suggerir que escrivís aquí:

Ho vaig fer. Era una alternativa ràpida, una tireta pel dolor. Avui he rebut l’enllaç de la pàgina que han publicat Grans persones, persones grans.

Però ara que l’amargor ha passat de la gola, encara instal·lada a l’estómac, penso que és una gran cosa poder fer aquest homenatge a les persones que més van lluitar per deixar-nos un futur còmode.

El pare va morir far disset anys i tampoc va ser agradable. Així doncs, preparo aquí els escrits més documentats d’aquesta parella que si no va fer res espectacular, si va fer coses grans i magnífiques.

La comunió amb la bíblia que no havia llegit i el gran i ridícul llaç a la màniga

Ell era de Sòria. D’un poblet encalat de blanc al mig d’una plana. Quintana Redonda. Tot i que va haver de marxar d’allí, per la postguerra, sempre la va dur al cor. Per això quan va morir, encara que havíem parlat d’incineració, vàrem decidir portar-lo a casa seva. I allí està el seu cos, o el que queda d’ell. I si hi ha ànima, ell deu estar entre els pocs pins que encara sobreviuen a les tales desmesurades dels boscos. Deu corre pel “río Lobo“, o es deu submergir a les fosques aigües de la llacuna Negra. O potser bufa amb el vent que acarona el “Pico Frentes” i es refresca amb la neu del Moncayo. Sempre va estimar la Meseta, els camps de blat, la fruita robada al veí quan era un nen, l’hora màgica de la posta de sol, quan les vaques tornaven soles cap a casa després de pasturar lliures. Ning nang, cantant les esquelles. Clop clop, responent les potes grosses i resistents.

Amb la seva mare del Burgo de Osma

Recordava amb delit l’església del poble, que va ser reconstruïda per les aportacions de tota la població i que ell guardava amb il·lusió, la relació de quantitats i noms en un document de museu. La història de cada gàrgola, inspirada en fets quotidians i divertits. El rellotge espatllat de l’ajuntament, que quan va ser gran, va ser capaç d’arreglar. No era pas rellotger. Era inquiet, curiós. I amb això, n’hi ha prou per poder arribar a ser qualsevol cosa.

Li agradava conduir. Vàrem viatjar per tota Espanya, sud de França i nord de Portugal.

Va ser una persona amb una gran imaginació i iniciativa. Ell, com la mare, van haver de passar una guerra i potser pitjor, una postguerra. Fill de pagès, que es va buscar la vida com a estanquer, l’únic del poble, va mantenir el prestigi de la família. També era molt peculiar el “abuelo“. Recordo la seva anècdota amb el petit ase “Nano”. Tothom se’n reia fins que un dia va entrar amb l’animal al bar, punt de reunió i “escorxador” local, l’equivalent al safareig de les dones. Allí va pujar al seu llom i va preguntar al personal, quants dits li faltaben per arribar a terra. “Dos“, li van dir, i ell va respondre: “Pués todavía me sobra burro“.

Com el pare era el petit de quatre germans i en tenia dos al front, va estar poc temps a les trinxeres. Però va passar gana i SEMPRE ens ho va recordar. “No hay mal peor que el hambre“, deia. Jo ho vaig assimilar tant, que fins i tot no sent creient, ni havent-me faltat mai per menjar, les filles i jo diem: “Gràcies pel menjar i que no en falti a cap taula” abans de començar l’àpat.

El meu regal dels seus setanta-nou anys va ser un viatge en helicòpter. Ell sempre va voler construir-ne un. Deia que era fàcil!

Defensava l’educació. Va estudiar magisteri i va intentar viure de l’ensenyament, però com deia “Yo ganaba una peseta menos de lo que me costaba el alquiler“. Ja estava casat amb la mare llavors. I junts havien iniciat l’aventura de molts guions cinematogràfics i de la literatura. Deixar la ciutat i començar de zero fent el que has après a fer. En burro cap a Tajueco. Però no podien seguir així, els llibres i les pel·lícules sovint menteixen, encara que sigui amb bona intenció, o sigui que varen tornar a Catalunya on s’havien conegut. Perquè la mare, que també tenia parents de Sòria, anava a la casa regional. Una tarda de ball, van iniciar una dansa que els va dur molt lluny.

A la segona residència amb el gosset del veí

Aquí va fer algunes feines diverses, fins que es va treure unes oposicions i va aconseguir entrar a una administració, però sempre el vaig veure estudiant i preparant-se per pujar graó a graó, fins a un lloc de cap d’equip.

A partir d’aquí va poder dormir més tranquil. Ja tenia dos fills i una hipoteca mitjanament relaxada d’un pis a l’eixample, que amb el temps es va convertir en un emplaçament superb, i també tenia la certesa d’un sou fix a final de mes.

La mare  no podia veure aquesta foto per la vergonya que li feia dur aquell llaç espectacular al cap

La mare va néixer per circumstàncies de la vida a Madrid, però va venir a Barcelona amb mesos. Era la gran de tres germans. El pare era militar. Un roig, que quan va acabar la guerra es va presentar voluntari a l’exèrcit vencedor per seguir treballant, ja que tenia clar que un militar havia d’estar al servei del país, fos quin fos, i a canvi li van fer consell de guerra per traïdor. Afortunadament, tenia molts amics. Gent a qui havia ajudat abans de la guerra. Amics que van demanar clemència i van aconseguir reduir la pena a uns anys de presó.

Una parella ferma

La mare guarda les seves cartes. Ell somiava tenir la filla casada, treballant de mestra a un petit poble, unapetita casa amb gallines i conills, amb un hortet. I ho van intentar, però no ho van poder fer realitat. L’asma que patia l’avi es va agreujar a la presó i poc després de sortir-ne, va morir. Jo no el vaig conèixer.

Amb la iaiona i jo a la plaça de la Sagrada família on anava a patinar

La mare, havia estat carregada amb la pressió de ser la gran. No podia jugar o riure com la nena que era, perquè havia de ser la gran. Això la va tornar tan responsable, tan poruga, tan estricta, que va ser com unes tisores per a les ales del meu pare. Tot i això, van fer pinya. Una parella lluitadora.

En ruta, sempre passant per Sòria

Ell deia que la mare de tres duros, en treia quatre. I junts, van aconseguir no només pagar la hipoteca del pis i la carrera del seu fill, sinó que van poder comprar un petit terreny on es van fer una caseta. El constructor els va estafar i només van aconseguir que fes els fonaments i l’estructura de les parets. El pare va fer la resta durant anys, fins i tot va fer la taula del menjador amb fusta i rajoles, i el garatge, on va instal·lar el seu cau particular d’invents. Amb el motor de la màquina de cosir es va fer un torn i va modelar la barana de l’escala interior.

El dia del palmó amb el papa. Aquest vestit m’agradava molt. Era vermell i blanc

Nunca hubiera creído que llegaría a tener DOS casas” em deia orgullós. Nacionalista, franquista al principi, va anar evolucionant cap a les esquerres. Ell havia vist com intentaven matar el mestre del poble, i el sacerdot i els alumnes s’hi van oposar davant els fusells. Potser per això va decidir ser mestre més tard. Un dia em confessà que s’adonava que Franco havia estat un assassí. Mai va parlar català, però s’estimava la terra. I jo m’estimava Quintana. Perquè ell en parlava amb il·lusió i nostàlgia. I això és el que fa arrel. Les diferències hi són per unir-nos. Cadascú porta un segell distintiu amb satisfacció i si respecta la manera de fer de l’altre a casa seva, és senzill.

A Begues amb Mari Sampere i alguns adolescents de la vila

He dit que la mare va ser com unes tisores per als plans del pare, però és que abans, algú va tallar també les esperances d’ella. Durant el confinament de la guerra, la mare va estar a casa d’uns amics a Begues.

Allí s’hi estava també Mari Sampere, que va organitzar els joves per fer ballaruga i festa. I ella ho feia bé. Tan bé, que un artista francès se la volia endur a París. I aquí va caure la destral. Suposo que després d’això, ja no va tenir gaire més il·lusions. La vida se li va tornar difícil a la postguerra. A molta gent li van convalidar el batxiller, però l’avi va pensar que no estaria ben preparada i la va obligar a fer-lo de nou. I ja no era com a la República, quan havia anat a l’Institut-Escola, del qual en parlava meravelles. Les classes tenien noms de muntanyes o rius. Feien tota mena d’assignatures. Nois i noies feien rítmica, cuina, esports d’equip i altres tasques. No hi havia llibres. Igual que el pare, en aquells temps, els llibres se’ls feien els estudiants al llarg del curs i quasi sempre amb caligrafia magnífica.

Orgullosa de la seva família

Però com que mai és tard, “fins al darrer alè es pot canviar el món“, la mare va canviar els últims anys.

Campiona!

Es va calmar, va valorar el que tenia. Era una àvia activa, llegia molt i fins que va poder, era aficionada a “Muy interesante” i “Història”,  no pas a les revistes del cor, que se les mirava amb indiferència. Jugava al dòmino i feia trencaclosques amb mi. Pintava, cosia. I va convertir-se en una persona en pau. Agraïa les visites, encara que curtes. Mostrava aquella felicitat de veure’ns i em va tornar la pau a mi. Els darrers anys es va convertir en la “iaiona”, com la seva mare, que va morir amb la certesa de no haver fet mal a ningú, amb el repòs d’haver compartit tots els moments importants. La mama, però, segurament no entenia per què no l’anava a veure en els seus darrers dies!

Pintora

Jo li portava fotografies de la família i del seu marit, a qui reconeixia immediatament. No passava el mateix amb segons qui, que ja havia oblidat. Quan veia les seves nétes, però, un somriure d’esperança tornava al seu rostre arrugat. Cada arruga una batalla guanyada. Quan eren petites em va dir que li sabia greu no viure per veure-les adolescents, ella sempre tan optimista, però això sí que ho ha fet, les ha vist fer-se grans. Sovint recordava la seva infància, em confonia amb la seva mare, perquè un dia em va dir que la cuidava com ella i va començar a dir-me “marona”. Recordava com va morir el seu marit i li feia mal, segur que pensava que hagués pogut acompanyar-la uns quants anys més. O millor encara, morir junts.

Aficionat al ciclisme va guanyar una cursa i sempre ens deia que va ser perquè el perseguia un gos. Jo m’ho creia!

El pare va estar ingressat dos mesos a l’hospital per un diagnòstic confús. A punt de fer els vuitanta-dos anys. Una pneumònia. Però en realitat havia estat un infart. Després d’un parell de dies a l’UCI, la doctora que el duia ens va trucar. La mare i jo vàrem anar a veure-la amb poca esperança, però ens va dir que veia llum al final del túnel. Era un divendres. Els seus plans, els de la metgessa, eren que li traurien el tub per a la respiració dilluns al matí. Volien donar-li temps durant el cap de setmana, a reaccionar perquè encara estava dèbil, però es veia una petita recuperació.

Vet aquí que dissabte al matí quan vàrem tornar, havien canviat la doctora i el nou professional que se’n feia càrrec havia ordenat que el desintubessin, perquè el protocol així ho deia. Ja no se’n va sortir. És un dolor que també porto amb mi. Sempre em pregava, “la última sopita me la darás tú?“. I no vaig poder. Va morir envoltat de nosaltres, però no vaig poder complir el seu desig. Estava sedat. I ara he d’afegir el dolor de la mare. “Tu estaràs amb mi al darrer moment, oi?Us he fallat a tots dos. Com pot ser que el meu cor segueixi bategant? Us trobo molt a faltar. Però sobretot sento molt no haver complert els vostres humils desitjos. No és just. I ara per ara, no puc, ni em puc perdonar. Tant que vàreu fer i no heu pogut rebre el darrer adéu. Un mínim anhel que no s’hauria de negar a cap persona, i menys a cap persona gran, a cap gran persona.

This slideshow requires JavaScript.

Els darrers dies ens comunicàvem a través de tercers. Jo enviava les fotografies i els vídeos al whatsapp de la residència. No sé encara si ho va arribar a veure.

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.