Un virus amb tassa de contagi altíssima i una mortaldat prou preocupant, ens manté tancats a casa, perquè és l’única manera eficient de combatre’l.
Des del gener, que ja havia arribat a Itàlia, els governs sabien de què es tractava. Però la fanfarronada i la fatxendaria els pot. Fins i tot a Catalunya van ser massa condescendents amb el tema, però allò de Madrid, supera tots els despropòsits.
Van centralitzar les comandes de material perquè es van sentir ofesos en escoltar al president Torra demanar el confinament de Catalunya i Madrid. Que siguin els catalans els que els diguin què han de fer, els cou de manera infinita. Millor propagar el virus, que acatar les peticions d’un independentista.
Diran tot el que vulguin dir, inventaran excuses, com qui és incapaç de seguir un règim, però les seves consciències hauran de saber que es van equivocar i per la seva culpa va morir més gent de la que calia, amb una gestió pèsima pel que fa al material hospitalari per als sanitaris i els malalts.
El dolent és el virus, és clar, però si l’han deixat créixer, ells en són còmplices. L’OMS a finals de gener ho va avisar. A Catalunya vàrem tardar un mes a adonar-nos que la cosa no era broma. A Castella, hi van afegir els quinze dies de l’honor patri, perquè tenir més casos que nosaltres, no podia ser. Dos caps de setmana de viatgers a segones residències per extendre-ho, quedaven justificats.
Que era com una grip. Que cada any moren milers de persones per la grip comuna. Que fem el ridícul portant mascareta. És millor dur la pandereta? Es veu que si.
Ningú volia entendre que el problema no era la mortaldat en si mateixa, que també, sinó la facilitat amb què s’encomanava. Que persones sense símptomes ho estaven passant en massa. Per molt bons professionals de la sanitat que tinguem, no es pot atendre aquest problema si hi ha saturació de malalts als centres. És un problema matemàtic que no van voler escoltar. Propagació exponencial del virus i entrada massiva d’infectats als hospitals.
I quant van tardar a posar més llits? I quant van tardar a pensar en l’economia? Un govern que cobra per ser govern, hauria de tenir aquestes coses més en compte.
Perquè per fer-ho com ho han fet, hagués pogut estar jo al capdavant, que no tinc cap font d’informació internacional que no siguin els tweets, ni formació per gestionar una situació així.
I aquesta és una altra. A la xarxa es parla una setmana abans de tot allò que després surt als discursos del senyor Sánchez. Uns discursos que no obliden mai d’amenaçar qui es vol separar d’aquest país que fa pena. Paraules buides que intenten llepar les ferides. Paraules que a la seva boca surten tacades d’hipocresia.
Aquesta ha estat la pedra. Serem capaços de no tornar-hi a caure?
Ja sabem que no pot quedar UN SOL virus lliure sense perill de tornar a començar?
Doncs hem d’aprendre i hem de ser humils. La cultura disciplinada dels països d’orient els ha fet contenir amb més eficàcia la pandèmia. Els seus costums de saludar-se a distància, de dur mascareta quan un està constipat, d’obeir una petició comunitària en favor del bé comú, són tradicions que haurem de plantejar-nos a partir d’ara.
Una cosa tan simple com dur mascareta quan un està malalt de qualsevol cosa contagiosa, constipat, grip i ara coronavirus. I quan aquesta tardor comencin les malalties de temporada, haurem d’estar a l’altura de la situació per no repetir aquest descontrol.
I com que els mals vénen acompanyats d’algun bé, ja sabem que podem aturar el canvi climàtic, que podem deixar que la natura es recuperi, que podem viure amb menys despeses, que podem valorar justament professions com les sanitàries, de neteja, de serveis primaris i indirectament de cultura, perquè si hi hagués cultura de debò, els polítics serien capaços de deixar les decisions a especialistes en casos urgents i la gent tindria un comportament solidari.
Perquè si ens ha semblat tan terrible el confinament, pensem com seria sense aigua, sense llum i amb torns de racionament. Vivim amb massa cotó fluix i això és una gran lliçó per recordar que el planeta pot viure perfectament sense nosaltres, però nosaltres sense el planeta, no.