Any 2025
Fa pocs anys que Catalunya es va independitzar pacíficament del regne d’Espanya. Europa per fi va entendre que hi havia d’intervenir. Es va arribar a un pacte. Els líders catalans es comprometien a posar-se d’acord en la lluita deixant de banda partidismes i la futura Catalunya mantindria bones relacions econòmiques, socials i culturals amb el país veí i asseguraria el retorn d’una part del deute espanyol, que consideraven, pertanyia a la futura república. Res d’això va aturar el poble.
El canvi de parer va venir quan Puigdemont va esgrimir un argument vàlid per als partits ecologistes i d’esquerres. Catalunya podia representar el canvi social que calia a Europa. Podrien demostrar que quan els països viuen feliços perquè són respectats, poden aportar molt més a la societat. Les idees sobre immigració, canvi climàtic, educació i ensenyament dels catalans, ja havien arribat a les persones adequades del Parlament Europeu i per tant, els va sembla bé. Podrien provar que governant territoris més petits era més fàcil obtenir millors resultats pel que fa a educació, solidaritat i progrés. I això no treia poder fer coalicions per a assumptes més grans. Així doncs tenien l’oportunitat de viure aquesta experiència amb el “cas català”. Ja ens van avisar que no hi hauria possibilitat de tornar, a la qual cosa, el poble vàrem sortir al carrer sota el lema “ni un pas enrere” i a Europa li va quedar clar que tenia prou força per participar d’aquest canvi social.
Basant-se en fets històrics, trets culturals, existència de llengua pròpia, en el comportament solidari dels catalans enfront el comportament impositiu i repressor de l’estat espanyol, en el camí que va portar als polítics a convocar un referèndum considerat il·legal, però que comptant amb els antecedents d’indiferència vers Catalunya, deixava de ser-ho, i comptant també amb què en tres ocasions més l’independentisme havia omplert les urnes, van tenir prou per intervenir a favor de la separació.
A canvi, Espanya cedia a la petició sense intervenció militar, ni represàlies. Europa assegurava així el
cobrament del deute, el manteniment de la pau i Espanya es preparava per recuperar Gibraltar, la qual cosa no serà fàcil, però es va iniciar fa uns mesos i ara hauran de fer gala de paciència per aconseguir recuperar un territori que per història i situació geogràfica, havia de ser espanyol, és a dir, podran viure la mateixa situació que Catalunya havia viscut recentment des del 2007 (i des de tres segles enrere), per mantenir la seva identitat.
També el primer any va ser de dedicació exclusiva a aquells espanyols que van decidir quedar-se amargant la vida a la resta de la població sense voler integrar-se. Però en veure els beneficis socials, això es va acabar diluint en poques setmanes. La resta de catalans i espanyols que entenien el poder i la necessitat de la independència, es van bolcar en ajudar a entendre la nova situació als que es negaven a veure-la. Un cop establert el nou estat, es va decidir a les urnes quin partit governaria els quatre anys vinents.
La nova Catalunya es va alçar en forma de República Solidària i va engegar amb força. L’empeny dels qui ho vèiem clar, va fer evident la bona decisió de separar-se, ja que el regne d’Espanya també va obtenir beneficis. Uns beneficis que durant centenars d’anys s’havien privat d’obtenir pel seu esforç, perquè els resultava més fàcil xuclar-los de l’estat veí. Ara van destacar els seus grans ciutadans realment demòcrates, amants de la cultura i tolerants amb les diferències, amb qui no s’hagués arribat a l’extrem de la separació, si haguessin estat valorats com cal. Van trobar lloc doncs, apartant les dretes ràncies i van despuntar amb nous projectes, ja que ara no havien de perdre el temps barallant-se per humiliar Catalunya.
Val a dir que el dia de la proclamació de la independència catalana, no només es va celebrar als carrers de la nostra terra, sinó que a tot l’estat espanyol es van viure també expressions d’alegria i celebració de la justa separació, sense por a enfonsar-se en cap misèria. I per descomptat des d’altres països simpatitzants (foreing friends) que havien seguit la nostra lluita pacífica i constant, també es van viure escenes de festa.
A la nova república es va oficialitzar com a única llengua el català, però sense menystenir el castellà,
que se seguia ensenyant a les escoles, escoltant a canals de televisió i llegint a bona part de la premsa i literatura. És a dir, els nous alumnes republicans accedien amb facilitat i senzillesa a tres llengües importants, a més de l’oficial: castellà, francès i anglès.
Pel que fa a l’economia, es va disparar la inversió interior i estrangera. Empresaris amb idees van veure com es duien a la realitat. El progrés tecnològic i científic va fer un pas endavant i en un parell d’anys Catalunya es va poder tractar amb altres nacions capdavanteres en aquestes i altres ciències, arreu del món.
L’ensenyament va fer també un viratge cap a noves estratègies. A partir de primària, el que tenia més valor era aprendre a compartir, comprendre la diversitat, ajudar i ajudar-se, respectar quan cal els “no” per resposta i l’autoritat (de pares i mestres), al mateix temps que a cultivar el pensament crític i trobar solucions, recursos i arguments per progressar, fins en els últims cursos d’aquest cicle. L’adolescència es va tractar amb programes de cooperació (visites, estades a campaments solidaris,…) i la participació de gent gran i experta (veure l’apartat de la jubilació), amb ajudes i noves disciplines enfocades a trobar els estudis més adients per a cadascú.
La jubilació es podia obtenir directament en fer quaranta anys de treball o amb trenta-cinc si s’arribava als seixanta o seixanta-cinc d’edat, en formes que veurem més endavant. Es van acabar les jubilacions prematures per als polítics, que només podien accedir a assegurar-se el màxim de cotització si havien estat escollits i esgotat dues legislatures amb el beneplàcit del poble. Les persones que accedien a la jubilació als seixanta, es comprometien a efectuar tasques socials durant un període pactat de temps, col·laborant a llars d’infants, instituts, centres de dia i residències de gent gran, psiquiàtrics, feines forestals, manteniment del mobiliari urbà, acompanyament per a la integració d’immigrants, …, per tant les escoles van adequar-se als nous nivells d’aprenentatge: llar d’infants, primària, secundària i
jubilats. La Universitat i les formacions d’oficis, com sempre, obertes a qualsevol edat en què es pogués accedir amb garantia d’aprenentatge.
Les inversions en cultura van créixer i en poc temps Catalunya va ser el motor del canvi social i les relacions amb Espanya van arrelar positivament, aixecant ponts amb intel·lectuals, fent intercanvis culturals, de serveis, d’investigació, etc.