Filmosofia

Vaig a escriure sobre aquesta idea que fa temps em persegueix. No he donat el pas, com no ho he fet en tantes altres coses. Però vull deixar palès aquí, que ja a l’antic blog, fa més d’un any, havia posat l’apartat amb la tendre il·lusió d’iniciar debats sobre temes profunds, que servissin per orientar i donar ales als adolescents i no tan adolescents.

Acabo de veure una notícia del CaixaForum que fan una exposició sobre l’educació per pel·lícules. Allò que deia de la sincronia. Tinc bones idees a la fi!!! Només he de posar-les en marxa quan toca. Podria ser ara.

Així que començaré a sentar les bases de la meva proposta. Això només és un avís. I jo no només faré servir pel·lícules, encara que sigui el pilar de l’activitat, també hi ha milers de poesies, lletres de cançons i expresions artístiques que ens envien missatges. L’Univers les guarda totes, per sempre dels sempres. Només hem d’agafar-les i gaudir-les.

Un exemple que m’agradava posar als meus alumnes, era l’escena de “Good Will Hunting”, traduïda aquí com “L’indomable Will Hunting”, amb un Matt Damond jovenet, però que ja va participar en el guió de la història.

Es basa en la relació d’un psiquiatra amb un noi amb el do excepcional de les matemàtiques, però que pertany a una classe social conflictiva. És rebel, egoïsta, malparlat,…però en “Robin” sap arribar al fons de l’assumpte. El moment en concret és quan el psiquiatra llegeix el seu informe i veu les fotografies on el noi havia rebut maltractament peer part del seu pare. Fa el comentari:

“Will, res d’això va ser culpa teva”.

I en Will assenteix. Ja ho sap. Ja ho sap.

No. No ho sap. El psiquiatra li repeteix aquesta mateixa frase com una veintena de vegades, fins que el fa plorar i abraçar-se a ell. I és que en ocasions així, no fem net del que ens turmenta. Dir-ho, en veu alta, pot ajudar. Escoltar-ho fins que arrenqui la crosta que tapa la ferida infectada potser permeti que es curi, des del fons.

I per què els feia veure aquesta escena? Per fer-los notar que diàriament repetim frases fetes, amb bona voluntat, però que hi ha una diferència entre dir i sentir. Aquesta diferència pot fer que acceptem o no la nostra vida. Que gestionem bé o no les nostres emocions. Que entenguem o no els que ens envolten i nosaltres mateixos.

És un començament.