No sóc un cas especial. Segur que si ens féssim una analítica de DNA a Espanya, ens trobaríem amb moltes sorpreses. Però sí, sóc una “xarnega” amb una barregeta prou representativa de la península.
Quan era petita, no es podia parlar català fora de casa. La televisió era en castellà, la premsa, la ràdio,…
Per les arrels de la meseta que el meu pare em va deixar, tinc una pronúncia bona del castellà, diria que millor que molts.
Tant és així, que a Barcelona, ningú es creia que fos d’aquí. I quan anava a veure la família castellana o viatjava per Espanya, ningú sabia que venia de Barcelona.
Vaig créixer amb el bilingüísme amb tota la naturalitat del món.
Però vet aquí, que de cop i volta, els meus amics de “fora” de Catalunya, quan van descobrir que era catalana, em van girar l’esquena. N’hi va haver un que fins i tot em va tirar pedres!
Parlo de quan tenia uns nou o deu anys. I així va ser com vaig descobrir la rivalitat existent entre la resta d’Espanya i la meva terra. Però era curiós que a Catalunya, tot i pensant que jo era de “fora”, sempre vaig estar ben acollida. Ja llavors vaig començar a ser conscient de com canviaven les informacions fora de Catalunya. Sentia a dir moltes mentides sobre le meva província.
El temps va anar passant i gràcies a la pedra que em van tirar i al despreci que em van mostrar, vaig començar a sentir-me més lligada a Catalunya que a Castella i em vaig proposar de parlar català amb més freqüència tot i que quan ho feia, semblava que m’havia d’avergonyir.
Han governat el país gallecs, andalusos i castellans, però mai deixarien governar un català per la seva por absurda a una dominació, mentre ells (els polítics), exerceixen la seva. S’entossudeixen amb “no trencar Espanya”. Però Espanya porta trencada 300 anys. Perquè mai es van molestar en fer-nos part seva. L’únic que entenen és la dominació.
Amb la política de’n Zapatero, vaig pensar que potser es diluïa aquella rancúnia i tenia pinta d’evolucionar cap a un enteniment més profund, que faria que s’acceptés allò de protegir la llengua que és pròpia de la teva història.
Perquè la cosa va anar així. Jo estic tranquil a casa meva i de cop entra un forani tirant la porta avall. M’obliga a parlar a la seva manera, a viure a la seva manera desendreçada, a treballar més que ell, mentre em treu part dels diners que guanyo i a sobre pretén que estigui feliç!
Però ca! En Zapatero va pagar cara la seva aproximació a Catalunya. Igual que ho van pagar després Podemos i ho pagaran tots aquells que manifestin que ens entenen. Així ha quedat establert, que qualsevol persona o polític que intenti comprendre la nostra realitat, quedarà marcat. Ben igual que els Nordamericans i les seves llistes negres amb el seu odi visceral als comunistes. (També els polítics nordamericans segueixen tenint prejudicis i molts, ells que es diuen el país de la llibertat!)
Què puc dir de tot plegat? Que hem malbaratat l’oportunitat de poder-nos entendre. Que ja no volem ni promeses, ni sentir més desprecis, ni haver de demanar permís per fer les coses a la nostra manera i parlar la nostra llengua.
Jo segueixo sentint una part de mi lligada a la plana castellana. I, algú es pensa que si aconseguim la independència, no tornaré a visitar la terra d’on vinc? Algú es pensa que deixaré de parlar, llegir o sentir castellà? Algú s’imagina que farem un mur per separar-nos del paisatge extracatalà? Doncs va errat.
Ja des d’ara, agraïm la gent que va voler venir a Catalunya i la que s’hi vulgui quedar. Amb el nostre esforç i el seu, seguim sent el motor d’Espanya. I què vol dir això? Haguessin pogut treballar igual a la terra d’on venien, no? Però és que aquí es treballa diferent. Se sent diferent. I no vol dir que a Espanya no hi hagi gent amb els mateixos ideals, seny o ambicions, és clar que hi ha molta gent que és capaç d’acceptar que som una pluralitat i que ens hem de respectar. Però la majoria va votar un partit dictador, de dretes, absolutament inepte per governar un país. I és una llàstima, perquè per tot això, gent que té el cap ben moblat, quedarà “fora” de la frontera quan siguem independents. Però no importa. El contacte no s’ha de trencar pas.
Ah! Espanya, encara et queda molt per aprendre. Encara vius un segle enrere. Sé que moltes persones amb talent quedaran a “l’altra banda”, però és que ja no podem més.
Sempre ens feu sentir ciutadans de segona. Sempre he vist que les idees que sorgien d’aquí eren mal vistes allí. És allí on posen la frontera. Qualsevol cosa que tingui una mica d’olor català, quedarà descartat, arraconat, criticat, per bo que sigui. I això cansa.
Perquè és com imaginar el progrés que poguéssim hagut tenir sense l’edat mitjana. Mil anys de foscor que van sentenciar veritables genis. Com planyo la soledat que devien sentir, homes com Galileo, Hipàtia, Da Vinci,…i tants d’altres, en mig de tota aquella xusma inculta, poruga, dominant, arrogant,…haver d’esperar mil anys que la gent comencés a veure el que ells ja havien vist!
Doncs ve a ser això. Catalunya sempre ha estat al davant d’iniciatives, quasi totes truncades per l’enveja dels politics espanyols. Catalunya viu de cara al mar. Ha rebut civilitzacions dispars. Mai no ha estat de ningú perquè ha absorbit tot allò que li semblava correcte. Ànima de comerciant.
I res m’importa si va ser o no va ser una nació, cosa que alguns sostenen com motiu per negar la independència. Si no ho va ser, ara ho és. I ja n’hi ha prou d’anar al pas del més lent, sobretot quan aquest és irrespectuós, envejós i inculte.
És per això que vull una Catalunya lliure. Lliure del llast que arrosseguem en qualsevol empresa que ens proposem.
Som diferents. I s’hauria d’acceptar sense més ni més.
Que Catalunya sigui un país, no vol dir que no mantinguem bones relacions amb els veïns. Tants anys i encara no ens coneixen! No som violents, som gent que pacta. I som tossuts. Per això, no creieu ni per un instant que deixarem de demanar el que és millor per a nosaltres. Si no és al 2017, serà al 2018.
I el que més gràcia em fa, és que tinc el convenciment que quan siguem independents, tant Catalunya, com Espanya, aniran millor! Llavors diran, “per què no ho vam fer abans això?”
El bilingüisme seguirà sa i estalvi a una Catalunya independent. Però no tenim por a seguir sols.
El camí és llarg, el camí és dur, però és EL NOSTRE CAMÍ.