Per què no es manifesten els del no?

Ja m‘he cansat. No tinc la paciència del President Puigdemont, torejant una vegada i una altra la mateixa pregunta que li llencen els periodistes agressius. I són agressius perquè està de moda ser-ho. Pensen que així són millors professionals. Però hi ha una diferència entre preguntar sense embuts i voler dirigir la resposta de l’entrevistat acorralant-lo amb agressivitat. No som a l’exèrcit. Ho podríem catalogar de “mobbing” o assetjament periodístic.

Vaig veure una vegada un partit de bàsquet en què l’entrenador també jugava a ser agressiu. Insultava els jugadors perquè anaven perdent. Posava nerviós al de la taula, es ficava amb els àrbitres. Fins que el van expulsar. Llavors els jugadors relaxats, van guanyar el partit. També hi ha una diferència entre tenir caràcter i ser un maleducat.

Està bé, vols jugar a ser agressiu, endavant, però escolta la resposta i deixa que responguin. No tallis, no esperis que diguin el que tu vols, inamovible al teu pedestal segur, on no et jugues res. Si fas això, de professional tens el que jo de bomber.

Acabo d’escoltar l’entrevista a RAC-1, amb Jordi Basté, que ja no em tindrà d’oient a partir d’ara. Perquè aquí no ens calen enemics. Els tenim a dins. I puc dir Puigdemont 10 – periodistes 0. Ell ha contestat, ha estat pacient, no ha aixecat la veu, ha hagut de repetir un munt de vegades el que els periodistes no semblaven entendre, tallant-lo abans d’explicar-se, enviant en les seves paraules missatges com de mentider, de voler escapolir-se, cosa que no ha fet amb cap pregunta, i mai escoltant la resposta clara que se’ls estava donant, obsessionats amb el seu paper de reporter agressiu de moda.

I he de dir que no coneixia en Carles Puigdemont, ni sabia que fos d’un partit que no he votat mai. És una cosa que he d’agrair a la CUP, que tampoc són sant de la meva devoció, però mira per on, han fet sortir una persona íntegra, que d’altra manera no hagués conegut.

Recordo que en una democràcia mana la majoria. Aquesta és la definició.

Als meus temps d’estudiant vam tenir una assemblea curiosa. Érem uns 400. En primer lloc es va votar qui estava a favor de fer o no una acció (ara no recordo quina). Per arrodonir la cosa us diré que van sortir com uns 200 que deien que SÍ, uns 125 que deien que NO i uns 75 que es van abstenir.

Llavors va venir l’embolic, perquè la “segona votació” era per decidir QUÈ es faria en aquella acció. Els del del NO i els de l’abstenció van començar a ficar merder perquè llavors volien participar-hi i deien que junts en feien la meitat i en tenien dret.

A veure, si tu has passat de mullar-te quan s’ha fet la pregunta “Vols fer alguna cosa?” o has dit “NO”, a què véns després en voler decidir QUÈ es farà? Ja no hi tens dret! La decisió és dels que han volgut fer-la. Tu ets minoria. T’has de conformar.

Doncs ara, passa igual. Hi ha una majoria de SÍ, que sembla que hagi de “respectar” una minoria de NO (perquè encara és hora que demostrin que no ho són). I llavors, qui respecta els del SÍ, que SÓN MAJORIA? Estem bojos?

Que algú m’expliqui com cap això a la definició de democràcia.

Puigdemont ha contestat claríssim. No se sap quanta gent vol el SÍ i quanta vol el NO. L’opció més democràtica és fer un Referèndum.

Per què no es manifesten els del NO? Us ho estan posant en safata. Per a això hi ha un REFERÈNDUM. Si no, ja haguéssim tirat pel dret. Vosaltres no ho faríeu, veient la vostra actitud. Perquè si sent minoria us comporteu així, no puc pensar què faríeu, dictadors, sent majoria.

Portem anys veient quants (i encara no a tots), som els del SÍ. I només sentim bordar els representants del NO, però mai hem vist quants omplirien els carrers. Per què?

O sou covards, o sou minoria. I tant per una cosa com per una altra, no mereixeu decidir. Se us està donant l’oportunitat d’expressar-vos. Ara us hauríeu d’unir en voler un referèndum com cal. No és un referèndum per al SÍ, encara que el govern majoritàriament escollit pel poble estigui a favor d’aquest SÍ. És la vostra oportunitat de dir què penseu.

Si no ho voleu fer, no em doneu altra opció que deduir que sou molts menys. Que us fa por demostrar que sou menys i només us queda sembrar la discòrdia per guanyar sent minoria. Això NI ÉS DEMOCRÀTIC, NI ÉS ÈTIC.

Tingueu el valor de mostrar-vos. Nosaltres acceptarem el que digui la majoria. Vosaltres en sou capaços?