Estem en una muntanya russa des que va començar el procés. Ens les hem vistes dubtoses moltes vegades, però tant com avui, mai.
La primera reacció, incloent la meva, era titllar de covard o traïdor a qui semblava que ens portava per bon camí. Després amb més calma, començo a veure que un canvi tan radical no pot ser.
Penso, li hauran amenaçat amb la família? Amb els Jordis que tenen tancats? Amb l’acció violenta de les forces d’ocupació? Potser pensa que el poble ha patit bastant i no vol de cap manera que s’apliqui el 155?
I no sé com dir-ho, però vull creure que no s’ha acabat la partida. Vull creure que encara queden estratègies. Me n’adono que per tal de calmar-nos, molta gent filtra informació que s’hauria de mantenir tancada. Amb tota la bona intenció, però, que finalment, posa pals a les rodes. Per això potser aquest cop, ningú no ha dit res. I ens trobem de sobte sols al bosc, enfadats, enganyats, humiliats!
Bé, doncs jo vull seguir creient que a peu de poble ens sembla molt fàcil de fer, però des de dins, hi ha d’haver moltes tempestes contra què lluitar. I vull seguir creien que es lluita.
Així és que no ho donem per acabat. Primer, falta demà. I també hem de pensar que som capaços de portar el baixell a port, encara que sigui sense timó.
You must log in to post a comment.