Catalunya és terra oberta.
El “gazpacho”, les “torrijas”, les “sevillanes”, la “gaita”, ja formen part de nosaltres. Igual que vàrem absorbir tot allò de bo que ens portaren els fenicis, cartaginesos, grecs i romans.
La Catalunya actual és aquesta, la barreja de tots els pobles d’Espanya.
Però Catalunya també és la llibertat de sentir-se català.
Els immigrants que van arribar a casa nostra després de la “preciosa i fraternal” guerra que va muntar en Franco, van venir a treballar, disposats a obrir-se camí. I ho van fer.
La gran majoria, senten agraïment per haver-ho aconseguit. I la gran majoria es van adonar de les mentides que s’escampaven mentrestant fora de les nostres fronteres.
Però n’hi ha que encara viuen amb ràbia. Arriben a dir fins i tot, que Catalunya és una desagraïda amb qui va venir a treballar-la.
No sé si es pot giravoltar més un argument. O sigui que els catalans, hem d’agrair als immigrants que aixequessin Catalunya?
Mireu, a mi m’agrada ennumerar les raons:
1. Van venir perquè a casa seva es morien de gana. Ningú no els va cridar
2. Van venir perquè entraven en el pla del senyor Franco de deixar les coses “atadas y bien atadas”, barrejant poblacions, per colonitzar-nos, sense pensar mai que els fills d’aquells colons i molts dels propis colons, aprendríem a estimar la terra on vivim.
3. Si van ser capaços d’aixecar Catalunya, com diuen, per què no van ser capaços d’aixecar les seves terres? No els calia venir aquí. I després de tants anys, per què no han tornat?
4. És clar que van haver de treballar fort, com tots nosaltres!
5. Les persones que diuen això, tracten Catalunya com a una colònia, com a una ocupació, no com a iguals
6. Han arribat a l’extrem de fer-nos sentir ciutadans de segona, a casa nostra!
7. Tots aquells que defensen aquesta postura, són els que es van emportar la ràbia d’haver de deixar la seva terra i la van abocar als seus amfitrions
8. Podria seguir, però tanco aquí la llista per dir, que això demostra la feina de mala premsa, d’intoxicació, d’anticatalanisme, que ha fet i segueix fent el govern espanyol i contra la qual estem obligats a lluitar sense por, com fins ara.
Afortunadament, la majoria d’immigrants no pensa així.
El meu pare va venir de Sòria. I em deia que mai hagués pensat arribar tan amunt com va arribar aquí, si s’hagués quedat al seu poble.
El meu pare era treballador, imaginatiu i honest. Estava agraït a Catalunya, però mai va oblidar el seu petit poblet de la “meseta“, ni jo amb ell. Perquè jo sabia valorar les nits impressionants foradades d’estrelles que no veia aquí, i el fred sec dels hiverns, i la màgia del foc a terra, i el retorn dels ramats de la pastura, i les festes, i el riu glaçat i les cigonyes a tocar de la mà,… I és que ningú no li va demanar mai que s’oblidés del seu poble, que també és meu.
Així doncs, com es poden dir aquestes barbaritats i creure-se-les? Només cal saber pensar per veure l’obvietat de la seva inconsistència.
Catalunya és ben conscient que està formada per una gran barreja. I és que és de les barreges que es pot treure el millor. Catalunya no pensa en fer fora ningú. Només pensa en gestionar-se sola. Perquè és l’única manera de progressar.
Amb la mà al cor, no es pot imaginar ningú una Catalunya que no accepti la seva diversitat. És més aviat al contrari.
Sent com sóc “xarnega”, i com sol passar, aquí he estat castellana i a Castella era catalana. Però jo em sento més segura a Catalunya. Aquí puc ser castellana si vull, però ah! si sóc catalana fora,…