Algú em va fer notar que ara, els que són al mig, no saben a qui votar. És cert. Els partits que estaven sota lemes ambigus, han anat deixant entreveure que del cert, estan a la dreta. Bé, sempre ens queda la senyora Ada Colau per als més indecisos,…però no va d’això.
Fins ara, hi havia una gran part de la població que creia realment que hi podia haver un diàleg i arribar aconseguir una Catalunya lliure dins Espanya. Però ara només hi ha llibertat o 155.
El punt mig ha mort. Cal valorar si és millor fer un camí nou fora d’Espanya, la qual cosa no vol dir trencar relacions, ni necessitar passaport com diuen, o tornar enrere. Però cal tenir en compte que tornar enrere, no és a ahir. Serà a molt més enrere.
La cosa està en escollir entre dretes o esquerres. Les mitges tintes no hi tenen cabuda. Què es pot recomanar a aquestes persones? Doncs que s’informin. Que s’informin bé i que es deixin guiar pel que realment veuen, no pel que opinen altres. 
Que preguntin, que busquin dades a fonts fiables. Que facin servir el seu seny per adonar-se de la situació que estem vivint. Es tracta d’analitzar FETS. Saber separar prejudicis.
Vaig a posar un exemple recent:
Al 2013 uns homes van asaltar la Blanquerna a Madrid dient ara en la seva defensa que “ Volíem evitar una arenga independentista, fer una protesta pacífica per defensar l’amor i la unitat d’Espanya, cosa que, per cert, protegeix la Constitució”. Us deixo les imatges perquè jutgeu. Fet documentat. El Tribunal Constitucional, considera que no els pot tancar a la presó perquè entre altres coses, tenen fills petits.
Al 2017 Jordi Sánchez i Jordi Cuixart van cridar el poble que es congregués al davant de la conselleria d’economia que estava sent escorcollada pels policies, i després de parlar amb els dirigents, es van enfilar a sobre d’un cotxe de la Guàrdia Civil per demanar calma a la gentada que s’amuntegava per tal de disoldre la concentració de forma pacífica, tal com s’havia iniciat. Fet documentat. La senyora Lamela els va ficar a presó sense fiança i sense preguntar si tenien fills petits.
Una anàlisi d’aquests fets és veure els documents. He posat dos enllaços contraposats. Cal veure si la paraula pacífica, té el mateix sentit en ambdues situacions. Cal veure si responen a una provocació. Cal veure després, si els dos actes han estat valorats per la mateixa norma i si les mesures preses en conseqüència, són equiparables, si les decisions condenatòries són proporcionals.
I cadascú que tregui la seva conclusió. De la suma de tot plegat, un es va fabricant la seva valoració. De l’encant d’escoltar i de l’art de garbellar, un es va fent la seva filosofia. 
Però com saber si es té o no una escala de valors equivocada per poder analitzar la situació? La persona progressista s’adapta. Accepta els errors, modifica la seva actitud si cal, busca arguments, si el que defensa és democràtic, defensa les seves idees, i sempre, sempre, camina vers el pacifisme, mai cap a la violència. Posicionar-se al costat venjatiu o afavorir la violència, no és bon senyal.
És millor un polític que creu que mai s’equivoca? Que quan arriba l’hora de la veritat canvia de camisa? Em mereix confiança un polític que pregunta al poble? Un polític que s’arrisca a ser tancat a la presó per no canviar d’ideals democràtics? La història està plena de lluites de David contra Goliat. Ara cal saber posicionar-se.
Adonar-se del moment històric que s’està plantejant pot donar certa por. “El meu vot serà bo al final? O m’hauré deixat enganyar?” Però ho hem de fer. Hem de votar i hem de buscar la posició més justa.