Abans d’arribar a aquest estat de crispació, quan anàvem festivament a l’11 de setembre, un es trobava amb gent no-independentista i es comentava la jugada.
“No ho aconseguireu mai”, deien els més radicals. “Seria una equivocació”, opinaven altres. “Vols dir que ens aniria bé?”, els que dubtaven. Però es podia parlar.
No hi havia més separació que aquesta, perquè semblava un somni llunyà. No hi havia crispació, perquè els no-independentistes es veien al lloc segur. Però per a un independentista era viure a l’altre costat. Un independentista vivia a contracor, lligat, sense poder expressar-se.
Resulta que amb el temps la cosa es va fer més possible, fins que hem arribat a declarar una república independent en espera de la comprensió de qui ha perdut la majoria.
I en lloc de trobar l’acceptació amb què els independentistes hem viscut tants anys, trobem una repulsa, un menspreu, un odi i una fàbrica de mentides que volen retorçar la realitat.
Han empresonat els nostres líders i persegueixen ciutadans. Ciutadans del carrer que volen dir el que pensen. Hem arribat a prohibir un color i declarar una cassolada com acte violent. I encara que siguis no-independentista, no ets capaç de veure aquesta bogeria? No voler la independència és una cosa i estar a favor de la repressió és una altra que caldria separar. Qui no ho sap veure, forma part d’aquesta repressió.
És a dir, quan ara els no-independentistes es troben a l’altre costat i veuen que és possible la independència, reaccionen violentament. D’això se’n diu no saber ser objectiu i ser intolerant.
Però el més incongruent d’això és que amb aquesta actitud, aconsegueixen justament l’efecte contrari del que voldrien.
You must log in to post a comment.