Reduir una provocació amb una abraçada

No m’explico com un poble tan noble que va tenir gent com Cervantes o Lorca, pugui ser tan violent. Entre el Quixot i Sancho Panza, hi ha una munió d’intolerants i xenòfobs que només se senten satisfets si fan mal.

Es troben amb una població que no s’hi enfronta i això els bull la sang. Tenen la guerra perduda per aquest camí. I ja han fet tant de camí, que no hi ha volta enrere.

Com diu en Jordi Sánchez des de la presó, “no hem de fer de la seva intolerància la nostra escola”. Potser davant les provocacions hem de reaccionar fent-los una forta abraçada, perquè no va amb ells tot això.

No va amb la por que senten de trencar cap país. Els podríem respondre que abans, algú va trencar Catalunya i hem intentat conviure malgrat tot.

Què més volen de nosaltres? Només demanem la llibertat de fer les coses a la nostra manera. I ells se senten ofesos, atacats. I com feres atemorides, la seva reacció, és la mossegada, l’insult, la mentida.

Qui fa fractura social, ja ho sabem tots i ho saben també fora d’aquí, són justament aquells que s’omplen la boca amb la unitat d’Espanya. Qui trenca la relació és aquell que obliga a mantenir-la.

I és que no tenen més argument que la rebequeria. Contra la rebequeria hi ha diferents maneres de reaccionar i nosaltres hem escollit ignorar-la.

Però podem anar més enllà? Podem de debò demostrar que no tenim res en contra de qui se sent espanyol? I que pot viure en un país diferent sentint-se espanyol? Que no ho fan els espanyols que van emigrar a Alemanya, per exemple?

Abracem-los doncs. A veure si ho entenen per fi.