Des de que tot això va començar, hem viscut en una muntanya russa d’emocions i judicis. Uns partits que plantegen la república independent, donant cabuda a tots els ciutadans, se sentin com se sentin, han fet exercici d’autocrítica.
M’agradaria també veure l’autocrítica dels partits que plantegen no vellugar-se d’on estàvem o més ben dit, anar una mica més enrere, on es pretén anul·lar la llengua del poble original d’aquestes terres. Perquè no oblidem que som a Catalunya.
Doncs bé, jo també vull fer autocrítica de la República i de mi mateixa.
- De vegades penso que la república no està donant mostres de reacció a tots els cops que està rebent. És cert que ara és un temps d’espera i estem cansants, però fins i tot quan s’espera es poden fer coses, si més no, denunciar els abusos, un per un, encara que doni feina! Posar-ho al twitter pot desembossar una mica la impotència, però no aporta cap resposta legal. Tot i això l’angoixa que em genera aquest període intermig, estic amb la decisió de seguir pel camí de la rebeldia pacífica.
Pas a pas. El cas és no estar aturat - Trobo a faltar que s’expliqui clarament en què consistirà el nou estat, perquè a mi no em fa gens de por anar sols, però hi ha qui es pensa que dependem d’Espanya, que ens enfonsarem econòmicament, que posarem barreres per anar fora de Catalunya,…
- Des del punt de vista positiu, el procés m’ha fet plantejar-me alguns conceptes enquistats, descobrir “enemics” al voltant però sobretot, acceptar més formes de veure les coses.
- També trobo a faltar que no ens dirigim a les persones que no se senten bé a Catalunya. Encara que no entenguem què fan aquí si tan malament estan com diuen,…hem de poder veure què els falta perquè s’hi sentin millor. És tasca difícil per a qui no vol, ni té cap intenció d’integrar-se educadament, però no ho podem deixar de banda. I us explicaré una anècdota per il·lustrar el que penso, per acabar aquest article…
Ja fa temps, teníem una caravana en un campament on estàvem molt a gust i els petits podien jugar tranquil·lament pel bosc i les instal·lacions del parc. Sempre hi ha algun nen “especial” que va de dur i s’imposa als altres. Aquest nen feia el que volia. Els pares no el controlaven. Arribaven allí i el “deixaven anar sense control“. Un dia, però, a les activitats del campament, es van fer jocs, competicions i es va repartir esmorzar. Concretament una pasta dolça. El nen en qüestió la va agafar el primer, fent-se valer com sempre, li va fer una mossegada i la va llançar al terra. Un veí nostre li va dir: “Noi, això no es fa. Si no vols la pasta o no t’agrada, porta-la a la paperera”. A que penseu,…i el nen li va dir “tu no ets el meu pare, i no em dona la gana de fer-ho”,…doncs, no va dir res, va recollir la pasta i la va deixar a les escombraries. Allo em va fer pensar que ningú li havia dit mai què havia de fer. Doncs penso que hi ha molta gent al nostre voltant a qui ningú li ha explicat en què consisteix realment viure en una república catalana. Potser ens podem trobar alguna sorpresa agradable si ho fem.