Per a mi, això és el bilingüísme. I vaig prendre aquesta decisió fa ja molts anys, quan m’havia de presentar a unes oposicions i vaig descobrir que no em sabia expressar en la meva llengua perquè constantment “per educació”, canviava al castellà quan em trobava algú que em parlava així i al poble on vivia, hi havia molta immigració i molta que no s’havia integrat.
Vaig reflexionar que mai de mai, havia trobat ningú que ho fés a l’inrevés. Perquè tan educat és fer-ho cap a un costat, com cap a l’altre, no? Al cap i a la fi, els que vivim a Catalunya hem de conèixer el català.
Però és que a casa ho estava vivint diàriament. El meu marit no el parla el català! Vaig reflexionar sobre això i vaig decidir que sempre que pogués, jo escolliria parlar la meva llengua. I que no m’importava si l’altre continuava en castellà, perquè de fet, podem entendre’ns perfectament d’aquesta manera. Potser costa una mica al principi, però jo a hores d’ara m’he acostumat molt.
Pot sorprendre a algú, però jo crec que és una característica fantàstica del tarannà de la terra. La Catalunya moderna no pot prescindir del castellà com alguns volen fer creure. Dir que aquí parlar castellà està mal vist i fins i tot és perillós, és girar la truita amb vilesa, perquè si alguna cosa estava mal vista, era parlar català.
Així doncs, convido a tothoma practicar aquest exercici. Portem amb orgull el nostre idioma parlant-lo tot el possible, aprenent-lo a escriure de veritat, cada dia podem corregir un error, buscar una paraula nova. Ser català ha pujat molts puns darrerament. Podem sentir-nos feliços de ser-ho perquè estem demostrant diàriament que som culturalment oberts.
Aquesta situació lingüística és una altra prova de què el nostre seny és obert a la diversitat.
You must log in to post a comment.