La Catalunya que volem i la que no volem

Pertanyo al poble català encara que les meves arrels no siguin d’aquí. Perquè les arrels d’un arbre poden estar lluny d’on veritablement la llavor es transforma en un ésser noble i imponent. Un gran poble solidari que s’uneix sota l’única bandera vàlida, la de demanar la independència, després d’haver patit durant més de 300 anys el mal govern dels imperialistes espanyols.

Per això defenso una Catalunya plural; la Catalunya que vull és cosmopolita, oberta, com sempre ha estat per altra banda. Però permetent fer-la realitat, seguint sent solidària i comprensiva. Absorbent de cultures satèl·lits, però protegint la pròpia. Acollidora, imparcial i exigent amb les promeses.

Res és fàcil des del cim. Però tinc clara la Catalunya que no vull i és una terra on habitin gents que no l’estimen.

I no l’estima qui no és capaç de trobar diàleg per escoltar milions de persones que pensen diferent. No l’estima qui permet que es mantinguin presos per les seves idees, i no només ho permet sinó que en fa burla i escarni. Una Catalunya de titelles protegits per lleis medievals que la volen canviar per transformar-la en una terra desconeguda.

No vull una Catalunya on hi hagi justícia arbitrària a favor d’uns i en detriment dels altres. No vull que hi hagi gent que parli el que parli, no defensi la cultura catalana. No vull ser ciutadà de segona a la meva terra.

I per a això, no hi ha altra alternativa que la INDEPENDÈNCIA!